Mataró 1714

La ciutat celebra els 300 anys dels fets del 1714

ARNAU LÓPEZ ROVIRA

Fa 300 anys de la Guerra de Successió. Mataró va perdre tots els privilegis que tenia i molts diners. Repassem què va passar.

L’any 1700 va morir Carles II, l’últim rei de la dinastia dels Àustria i va nomenar com a successor a Felip V, nét del rei de França. Això no va agradar a l’emperador d’Àustria, que defensà que el seu fill, Carles, fos el rei. Molts països europeus es van declarar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria perquè no volien que els Borbons tinguessin la corona de França i la d’Espanya.

L’any 1702 el rei Felip V va donar a Mataró el títol de ciutat per la seva importància econòmica. Mataró va començar sent una metròpolis potent dins de Catalunya, però va acabar arruïnada. En un principi, l’urbs va reconèixer com a rei Felip V, però les coses van canviar el 1705, quan cinc vaixells de l’armada anglesa van arribar a Mataró i la població va reconèixer l’arxiduc Carles III com a rei. La localitat es va guanyar el favor del nou monarca, que li va tornar a donar privilegis de ciutat. A partir d’aquell moment Mataró va començar a ajudar al nou sobirà, va enviar soldats i menjar als diferents fronts catalans.

Felip V                Carles III       

El 1708 Carles III es casà amb Elisabeth Cristina de Brunswick. La futura reina va venir des de Viena i va arribar a Mataró, on se la va rebre amb tots els honors. S’hi va estar tres dies i va presidir una missa a l’església de Sant Josep. Després va venir Carles a buscar-la per anar a Barcelona. El consell de Mataró li va donar a la reina una llista de peticions per al rei que es van complir l’any següent. En aquell temps la major part de la població era austriacista, és a dir, estava a favor del rei austríac.

La princesa arriba a Mataró

El 1711 tot canvià per complet quan va morir el germà de l’arxiduc Carles, i ell es convertí en el seu successor. Va marxar a Viena deixant els catalans abandonats davant els exèrcits enemics. En aquell moment i fins al 1713 les tropes van anar sortint de Catalunya i de Mataró, però tot i estar sols els catalans van decidir resistir i no rendir-se.

A finals de juliol de 1713 el consell de Mataró pactà amb el rei borbó Felip V per fer entrar els seus soldats de manera pacífica, reconeixent-lo com a rei. Mataró va donar menjar i va ajudar al nou rei en el setge de Barcelona, que va acabar l’onze de setembre de 1714. L’any 1716 el rei Felip V va redactar el Decret de Nova Planta, que va eliminar totes les institucions catalanes i mataronines. Durant tot el conflicte, tot i que Mataró va perdre els governants anteriors, la població es va anar adaptant a la situació, buscant el millor per la ciutat.

Mapa d’Espanya després de la guerra.

En honor als fets de fa 300 anys s’ha instal·lat l’exposició: Mataró 1714. Entre dos mars i dues corones. Es pot veure del 6 de setembre de 2014 a l’1 de març de 2015. Repassa el paper de la ciutat durant la guerra. L’exposició es divideix en cinc parts: El Mataró dels Àustries, La Guerra de Successió (Ateneu de la Fundació Iluro, La Riera 92), El Mataró de la Guerra de Successió,  Conseqüències de la Guerra de Successió i Vers el Mataró contemporani (Can Serra-Museu de Mataró, El Carreró 17). El comissari de l’exposició és Joan Giménez, important historiador de la ciutat.

També hi ha altres exposicions muntades, una d’elles a  l’església de Santa Maria. Durant l’any es celebraran bastants actes, podeu trobar més informació a 1714.culturamataro.cat on trobareu la llista completa de les activitats. També existeix la Ruta Mataró 1714, es tracta d’una visita pel centre de Mataró repassant els llocs més importants per a conèixer què va passar entre el segle XVII i XVIII. Té com a objectius entendre l’abans, el després i les seves conseqüències.

Ja han passat 300 anys i la ciutat continua ben viva recordant aquells esdeveniments tan importants per Mataró i per Catalunya.

El diari d’Anna Frank

La història d’Anna Frank i la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial

       Berta Paredes Pi

 El diari d’Anna Frank és un llibre que recull les experiències de la jove jueva durant la l’ocupació nazi a Holanda, produïda durant la Segona Guerra Mundial. La família Frank, formada per Otto  Heinrich  Frank, Edith Holländer i Margot Frank,  es van amagar a la “casa del darrera” de l’edifici situat al canal Prinsengracht 263, a Amsterdam. Durant dos anys (des de 1942 fins a 1944), van estar sotmesos al silenci, els plors i al terror per si algú descobria el seu amagatall. Durant aquests dos anys Àmsterdam estava en plena guerra i els protagonistes van perdre molts coneguts.

Victor Kugler, Johannes Kleiman, Miep Gies i Bep Voskuijl eren els únics treballadors que sabien on s'amagava la família Frank. En Jan Gies, el marit de Miep, i en Johannes Hendrik Voskuijl, el pare de Bep, els ajudaren durant la seva reclusió. Eren l'únic contacte amb el món exterior i els mantenien informats de la guerra i dels esdeveniments polítics. A més, cobrien totes les seves necessitats, es preocupaven de la seva seguretat i els proveïen d’aliments, una tasca cada vegada més difícil a mesura que passava el temps. Tots eren conscients que s'exposaven a la pena de mort si eren acusats d’amagar jueus.

A finals del mes de juliol del 1942, s'incorporà a l'amagatall la família Van Daan, formada per Hermann, Augusta i el seu fill Peter de 16 anys. Després, el mes de novembre, s'incorporà Albert Dussel, un dentista amic de la família. Tot i que varen tenir una convivència complicada a causa dels conflictes del dia a dia, es varen ajudar mútuament i tots junts van intentar suportar aquella catàstrofe amb molta positivitat i molta paciència.

Més tard però, concretament el matí del 4 d'agost de 1944, l'amagatall fou envaït pels serveis de seguretat de la policia alemanya (Grüne Polizei) per indicació d'un informador que mai ha estat identificat. Quan  un dels membres dels serveis de seguretat, anomenat Karl Silberbauer entrà a la

casa, sabia on havia d'anar de forma precisa: es dirigí recte cap a la "porta-biblioteca" giratòria que amagava la porta d'accés a l'amagatall i exigí que la família obrís la porta . Agafaren als presoners i abans de d’introduir-los als vehicles, Karl  interrogà a Otto Frank, quan de sobte va veure una cartera de cuir. Va buidar el contingut per terra, sens dubte amb la idea de trobar joies. Però no contenia més que fulls de paper. Es tractava d'una part del diari de l’Anna.

La família Frank i els seus veïns van passar la nit al quarter general de la Gestapo, on van interrogar-los. Dos dies més tard, els vuit presoners foren transportats als camps de concentració de Westbork (Països Baixos). Allà, com a càstig pel seu crim, els varen obligar a fer treballs pesats. El 3 de setembre, el grup fou deportat amb el darrer comboi de Westerbork cap al camp d'extermini d’Auschwitz. Hi arribaren la nit del 5 al 6 de setembre de 1944, després d'un viatge de tres dies. Després foren separats segons el seu sexe, de manera que les dones i els homes no es van tornar a veure mai més.

Més tard la mare d'Anna, es posà malalta i morí de gana i d'esgotament a Auschwitz-Birkenau el 6 de gener de 1945. Cap el març del mateix any, una epidèmia de tifus matà a milers de persones entre elles Margot, la germana de l’Anna. Poc temps després també va morir la protagonista del diari, la jove Anna. La família Van Dann tampoc va sobreviure als camps. L’únic supervivent va ser Otto Frank, que, el 1947, va decidir redactar i publicar el diari.

Juntament amb el diari, el llegat d’Anna Frank perdura també al seu museu.

 Des d'aleshores, el diari ha estat traduït a desenes de llengües i també algunes pel·lícules s'hi van basar, com “The Diary of Anne Frank” (1959), que va guanyar tres Oscars. El 30 de juliol de 2009 la Unesco va anunciar que el Diari d'Anna Frank seria afegit a la llista de patrimoni de la humanitat.

Al centre d’Amsterdam, concretament a Prinsengracht, podem trobar el Museu d’Anna Frank on es mostren els secrets de l’habitació d’Anna. El vistant pot fer una ruta turística on li  mostren un parell d’habitacions més, entre elles les golfes.  Seguidament d’aquesta guia, expliquen com va viure Anna i la gent que l’envoltava durant aquells anys de la Segona Guerra Mundial, la qual fou molt dura,  ja que va ser un conflicte bèl·lic on es  van involucrar la majoria de les nacions del món.

      

La Segona Guerra Mundial La Segona Guerra Mundial va començar l'1 de setembre de 1939, amb la invasió d’Alemanya a Polònia, i va acabar el 2 de setembre de 1945, amb la rendició del Japó davant els Estats Units. Entremig, sis anys de dura guerra, més que qualsevol altra i la més sagnant de la història de la humanitat. I tot va començar per la política agressiva i expansionista de les potències feixistes, les anomenades Potències de l'Eix (Alemanya,Itàlia i el Japó), a la que respongueren els Aliats (la Gran Bretanya, França, l'URSS i els Estats Units).

La Primera Guerra Mundial respecte la Segona Es pot afirmar que la Segona Guerra Mundial va superar a la Primera, no només en la seva durada, sinó també en els països participants,en la mobilització dels soldats, en els llocs afectats, en la intensitat en la qual es va combatre, en la capacitat destructora de l’armament que varen utilitzar, en el seu nombre de morts, en les pèrdues materials i sobretot va afectar molt en la seva economia, política i  moral.

Berta Paredes Pi